Espai Carmen Thyssen Sant Feliu de Guíxols
HOMENATGE A GARRETA
Alex Pallí (Sant Feliu de Guíxols, 1972) ha construït una poètica visual que transcendeix el gest merament pictòric. Més enllà d’una figuració o de la transmissió narrativa, el seu treball s’orienta cap a una cartografia del so i la temporalitat, una arquitectura emocional on cada traç dialoga amb ressonàncies d’un inconscient col·lectiu. Des de mitjans dels anys noranta, Pallí ha consolidat un llenguatge visual que dialoga amb el pensament més que amb la representació.
El projecte Dansa cromàtica s’inscriu com una extensió d'aquest univers, però adoptant la música de Juli Garreta com a motriu estructural. No es tracta de traduir notes en pigments, sinó de reproduir el seu “atribut arquitectònic” —l’estructura, la respiració, la ruptura— com si el color fos una síncope, com si el traç fos una respiració orquestral. El monestir, amb la seva geometria històrica, actua de caixa de ressonància: cada taca sobre la tela no ressona només al gest, sinó també al record, al buit i a l’espai no delimitat.
Partint d’aquesta premissa, l’obra de Pallí té pivots conceptuals en les sèries anteriors: en Big Data, on la tensió entre píxel i taca evoca la impossibilitat d’escindir experiència i quantificació; en Smashed Forms, que acusa el Big Bang del gest plàstic i la formació de partícules cromàtiques que desborden el marc; i en Happening, el gran esdeveniment-imatge en què la celebració de l’abundància pictòrica es converteix en territori de la intuïció més que de la interpretació. Aquestes sèries funcionen com anàlegs heurístics: són capes de referència per entendre la Dansa cromàtica com a confluència de pulsions primitives, estructures digitals i ritme litúrgic.
L’exploració lliure de Pallí, que es desplega com una mena d’arqueologia emocional aplicada al color, reconeix la pintura com a matriu perceptiva—no com a representació, sinó com a entitat activa. En aquest sentit, la seva obra encarna la dialèctica entre el control i l’esclat: una restricció compositiva que no escatima energia, i un gest que no abandona la rigorositat. La música de Garreta, amb la seva cadència singular i mediterrània, no és un motiu visual: és una lògica interna que metarepresenta llur patrimoni afectiu dins de cada peça.
Finalment, la Dansa cromàtica ens provoca a abandonar la dicotomia passat/present. El projecte no afirma que Garreta pinta amb Pallí, sinó que reconeix un mateix impuls fonamental: reinicialitzar la percepció. Com una partitura que es recomposa, cada color i cada fractura són interrupcions que, aparentment, fragmenten la superfície, però en realitat generen el seu propi axioma de continuïtat. És un paisatge mental, construït entre la memòria col·lectiva i la llibertat del gest, que ens convoca a respirar aquesta sacsejada perceptiva com un acte estètic i filosòfic.
